Quan la vida puja el nivell

En les situacions més complicades i quan sembla que la vida només ens porta dolor i patiment (spoiler: moltes vegades ho fa), és molt més difícil prendre bones decisions que no pas quan la vida ens somriu i la situació és poc exigent.

Imagina una partida d’escacs, per exemple. Que fàcil és sentir-se bo i gaudir quan juguem contra un rival que no ens exigeix massa. Normalment, cometem menys errors perquè sentim menys pressió i, sobretot, juguem més lleugers: les idees flueixen més ràpid i fins i tot jugadors novells fan jugades sorprenentment creatives i eficients. Per aquest motiu, és molt fàcil que, quan acabem la partida, aparegui aquell pensament: «Soc un bon jugador».

Això també passa en altres àmbits: a la feina, a qualsevol esport i a la vida mateixa. Però, tornant a l’exemple dels escacs (Sí, m’agraden els escacs), que difícil és sentir-se bo quan juguem contra un rival més fort, que sempre sembla tenir una resposta a tot allò que fem i que ens vol posar en les situacions més complicades per tal que cometem un error greu, anem acumulant petits errors o, en definitiva, ens acabem rendint.

La vida no es comporta de manera gaire diferent. Un dia ens «tracta» sorprenentment bé, no ens exigeix massa o ens exigeix en aquells aspectes que dominem més, i sentim que tenim resposta a qualsevol problema o situació. Llavors és fàcil sentir que som bons, valents i funcionals. En definitiva, sentim que som bones persones i que podem amb tot.

Ara bé, quan la vida puja el «nivell» o ens «ataca» per llocs que no dominem tant, és natural sentir que no som suficients, que som dolents o que no estem actuant com voldríem. Poden aparèixer emocions i sensacions com la ràbia, la frustració, la vulnerabilitat, la incomoditat o la impotència i, a llarg termini, també pot aparèixer una sensació de buit, tristesa o desesperança.

Tot i l’inevitable dolor que comporten, aquestes emocions i sensacions ens poden donar informació realment valuosa sobre aquells aspectes o àmbits en els quals hem de treballar o, si més no, posar-hi atenció. Potser necessitem començar teràpia per adquirir noves estratègies, potser necessitem anar al gimnàs per enfortir algun múscul i així poder aguantar millor l’inexorable pas del temps o, simplement, potser hem de fer aquelles quatre respiracions profundes abans d’actuar impulsivament i fer quelcom que ens perjudiqui...

La vida, a diferència dels escacs, compta amb una complexitat i una diversitat d’àrees immenses (tot i que els escacs són molt complexos). És per això que posar atenció en allò que ens fa mal és necessari, perquè és l’única manera de començar a fer alguna cosa per intentar posar-hi remei o millorar en l’aspecte desitjat.

Al final, però, hi ha una diferència fonamental. Als escacs, a la feina, en una relació o en qualsevol esport, sempre podem decidir deixar de jugar, desvincular-nos-en o, simplement, no dedicar-hi més temps. De la vida, en canvi, no ens en podem desentendre (o no hauríem).

Per tant, t’animo que et miris a dins amb curiositat i sinceritat: què fas des de fa temps que no t’ajuda o que no et porta a la vida que realment vols? Quins hàbits et porten a sentir frustració o ràbia constantment? En quines àrees de la vida sents que et falten eines per afrontar-les millor? Què estàs deixant per a més endavant tot i saber que ho hauries de fer avui? Quant temps fa que no et prens un moment exclusivament per a tu? Quan faràs aquella trucada que realment vols fer, però que alhora et fa por o mandra?... I així podríem continuar fent-nos preguntes una bona estona.

Com deia abans, la vida de cada persona és gegant, però, com deia un savi, per fer deu mil quilòmetres, primer s’ha de fer un primer pas.

Èric Sadurní Muñoz

Psicòleg General Sanitari

col. núm. 36315